Aviso: estic en contra del Photoshop als anuncis, de les operacions de cirurgia estètica sense gaire justificació mèdica i del fet que les models que desfilin a una passarel·la tinguin un índex de massa corporal equivalent al d’una puça. I sí, m’he passat mitja vida mirant-me al mirall i veient-me mil cinc-cents setanta-vuit defectes.

Dit això, què coi significa ser una dona real?

Fa temps que estic intentant concloure què és més insultant, que et venguin la moto de les dones reals o de les dones normals. En un grau major de perversió, hi ha el concepte dona real sense retoc, quelcom equivalent al Broly de Bola de Drac en estat de superguerrer legendari.

Estic encantada de la vida amb què la publicitat mostri dones de complexions, edats i condicions físiques diferents, però tot i així no acabo de veure clar que qui ens hagi de tornar l’autoestima siguin els mateixos que ens l’abonyeguen dia rere dia. Al cap i a la fi, el primer cop que vaig escoltar el concepte bellesa real va ser en un anunci de Dove, i qui més explota la idea són alguns mitjans de comunicació amb un dubtós compromís amb allò de no utilitzar el cos de les dones per obtenir més clics. En els últims anys, diverses fotògrafes han retratat dones sense emprar retocs digitals. Mares -per allò que l’embaràs et deixa amb les carns pengim penjam i plenes d’estries i els teus pits passen a ser xuclats amb una finalitat nutricional, més irrespectuosa que la sexual-, dones grans, dones rodones o exhuberants. Ho celebro, ja era hora. Però a mi el que em rebenta són les paraules normalitat i realitat.

Es tracta de conceptes inquietants, perquè impliquen assumir que l’ordinarietat o extraordinarietat d’una dona -fins i tot, la seva existència- es mesura amb la seva bellesa. Seguint aquesta idea, Frida Kahlo, Marie Curie, Hillary Clinton i la Mare Teresa de Calcuta són dones normals. Normalíssimes, de fet. Us imagineu que titlléssim Mozart o Einstein d’homes normals -o subnormals, perquè gaire atractius no eren- i David Beckham d’home extraordinari?

Però bé, com que ja sabem que els homes són persones -i clar, a un ésser humà no se’l pot metonimitzar- i les dones són dones, assumim que la bellesa física és el que defineix la normalitat o realitat d’una dona. Fent un cop d’ull a les definicions de normal del DIEC ens podem fer una idea de l’absurditat que suposa intentar classificar les més de tres mil milions de dones que hi ha al món entre normals, anormals, subnormals o vés a saber què.

Ser una dona real és encara més fascinant. Després d’estudiar les imatges de dones reals que acompanyen els anuncis o que il·lustren les notícies, he arribat a la conclusió que Gisele Bündchen o Alessandra Ambrosio són un holograma. Fins i tot les noies primes, tinc amigues que són ben menudes, o les que portem tota la vida fent esport devem existir només en mites o llegendes. Estaria a favor d’un concepte de bellesa real entenent-la com aquella que no és modificada ni amb cirurgia estètica ni amb Photoshop (les imatges de dones curvy, amb totes les seves carns sense ni una estria, sense rastre de celulitis i sense res que caigui tampoc són gaire representatives), perquè aquesta definició de bellesa implicaria mostrar cada dona tal com és.

Però parlar de dones reals per referir-nos a un tipus de cos femení, mai. Mentre ens etiquetem, mentre deixem que ens etiquetin, l’única cosa que aconseguirem és dividir el món entre elles i nosaltres. Alhora que, una vegada més, exclourem de la nostra impostada realitat normal dones transexuals o amb cossos on hi falti un braç o una cama.

Mentre això no passi, jo engegaré a la merda les dones reals. I també a les dones normals. I seguiré estimant -de totes les maneres possibles- el meu cos real, anormal i únic.